dimarts, 7 de juny del 2016

Estudi del llibre-registre del Cap-de-Mort o Ninot de les Gorgues


L’ESCALADA DEL CAP-DE-MORT DE LES GORGUES
A TRAVÉS DEL SEU LLIBRE REGISTRE

L’ascenció del Cap de Mort o Ninot de les Gorgues[1] és una escalada curta i modesta però que ocupa una posició històrica rellevant doncs marca l’origen de l’escalada osonenca després de les dues notables primeres al Gep i al Barret d’en Riba, a la vall de Sau, l’any 1956. Aquestes dues escalades primerenques dutes a terme per escaladors del Barcelonès i del Vallès respectivament,[2] varen ser seguides dels primers assajos vigatans en els blocs de Savassona a partir de 1958; de la via del Cap de mort, el febrer del 1961;  i de l’explotació dels difícils conglomerats dels cingles de Vilanova de Sau, a partir de juliol de 1961.[3] Després, l’escalada vigatana aixecarà el vol extenent la seva àrea d’acció a les clàssiques escoles de Montserrat (novembre de 1961), Sot del Bac (setembre de 1962), i el Pirineu.[4]

El Cap-de-Mort de les Gorgues des del nord. (Foto: Miquel Pérez)

Situat en un feréstec racó del congost de les Gorgues, l’escalada del Cap de mort destaca per ser una de les primeres obertures vigatanes a fora de “l’escola” de Savassona i va esdevenir aviat una ascenció singular entre els escaladors osonencs per dues raons: la superació d’un desplom important en una època en que aquests tipus de passatges eren considerats els de màxima dificultat en escalada; i el fet que la base de l’agulla quedés aïllada arran de la construcció del pantà de Sau, l’any 1963. Aquest darrer aspecte feu que durant força anys es considerés l’escalada del Cap de mort impracticable i fós, en conseqüència, abandonada. Fins el punt que, després de la darrera ascenció vigatana documentada, l’any 1966 [ascenció núm. 21], no n’hi trobem cap altra fins la que hi feu qui signa aquestes línies, l’any 2003 [61]. El reequipament d’aquesta històrica via i  la informació de que en el cim s’hi conservaba un llibre registre en prou bon estat, varen ser dos alicients per a emprendre aquesta escalada oblidada i canviar l’antic llibre per un de nou. Reprenent una pràctica –l’emplaçament i renovació de llibres registre- actualment en desús i més pròpia d’un temps en que l’escalada es relacionava més amb el coneixement i la descoberta del territori que amb l’oci de cap de setmana.

L’estudi del llibre registre del Cap de mort de les Gorgues s’ha mostrat com una eina interessant pel coneixement de la història de l’escalada osonenca  ja que a través d’ell podem fer-nos una una idea aproximada de la cronologia i l’ordre d’incorporació a l’escalada de la capital osonenca i les localitats més importants d’Osona nord, les més properes a aquest sector del Collsacabra: Torelló, Manlleu i Roda de Ter.[5] Però sobretot, ens permet de conèixer i reconèixer els noms de la primera generació d’escaladors vigatans pels quals aquesta ascenció va esdevenir una cita obligada.
 
Estudi del llibre registre del Cap-de-Mort de les Gorgues
 
El llibre del Cap-de-Mort de les Gorgues conté seixanta un registres que contabilitzen unes cinquanta cinc ascensions aproximadament, doncs n’hi ha uns quants (registres núm. 45,46 i 48-52) en que s’ha contabilitzat com a ascencions diferents la de cadascun dels escaladors que formaven part de la cordada. Una actitud que revela poca familiaritat amb els usos i les pautes habituals en el món de l’escalada.

Ressenya actualitzada del Cap-de-Mort  de les Gorgues
(Autor: Armand Ballart. Font: Osona Vertical)

Com es pot veure en el llistat d’ascencions (taula 1), les escalades dels primers anys corresponen pràcticament totes a membres de la Unió Excursionista de Vic (UEV). Concretament, fins a l’any 1963, moment en que va culminar el procés d’embassament del pantà de Sau i en que el camí utilitzat normalment per accedir a la base del monòlit quedà cobert per l’aigüa. A partir d’aquest moment les ascencions al Ninot gairebé desapareixen. Tot i que n’hi ha dues (ascencions núm. 17 i 18) en que els escaladors arribaren nedant a la base de l’agulla. L’aproximació utilitzada habitualment sortia de la Teuleria de St. Martí (C-153, km 10,5), baixava cap a la riera de St. Martí i la casa del Pont –actual restaurant de les Gorgues-, el salt del Cabrit i les runes de St. Pere Pescador. Després el camí gira al nord i se situa devant per devant del Cap-de-Mort. En aquest punt, un corriol molt pendent que encara existeix baixa bruscament cap el llit del riu salvant en la part final unes roques llises que es travessen per una falla horitzontal que permet assolir el fons de la riera, al peu del monòlit. Després de la inundació i de les ascencions “natatòries” esmentades el Ninot desapareix com a objectiu per a les cordades vigatanes. Desaparició que coincideix amb el desplegament de l’escalada vigatana cap a horitzons de més volada.

Pep Carbonell superant la testa del Ninot, 
l'any 1962. (Foto: Antoni Anguera)

L’estudi dels registres del Cap de mort ens permet diferenciar fins a quatre periodes diferents en l’escalada de l’agulla, que corresponen a la següent cronologia i ascencions:

1 1961-1966, [1-21][6]: Periode inicial

És l’època de màxima densitat pel que fa a ascencions: 6 anys i 21 escalades, que ens dona una mitjana de 3,5 ascencions anuals. La majoria de les quals es feren en tres anys, entre 1961 i 1963, que és l’any en que es varen concloure les obres del pantà de Sau. En aquests tres anys el Ninot es pujà 16 vegades, la qual cosa ens dona una mitjana de 5,3 ascencions anuals. Mentre que en els 3 anys següents (1964-66) s’hi pujà 5 vegades amb una mitjana de 1,6 ascencions per any. Aquest periode es caracteritza pel predomini gairebé absolut de l’escalada vigatana. Són els inicis de l’escalada a Osona i aquests van ser liderats per la UEV. Com a tret rellevant d’aquest periode cal esmentar la filmació d’una remarcable pel.lícula  cinematogràfica de l’obertura de la via, a càrrec del cineasta amateur vigatà Hilari Puig.[7]

2 1971-1978, [22-30]: Relleu nord-osonenc

Després d’un periode de cinc anys sense cap ascenció, les cordades de Torelló primer i els manlleuencs, després, prenen el relleu de les cordades vigatanes que per aquestes dates han ampliat extraordinàriament el seu camp d’acció i han dut a terme les escaldes més prestigioses del moment en els massissos de Montserrat, Pedraforca, Vignemale, Vall d’Ordesa, Agulles d’Ansabère, etcètera. La represa de les escalades a les Gorgues anirà a càrrec d’una singular entitat torellonenca a mig camí entre la colla d’amics i una entitat excursionista pròpiament dita i que respon al pintoresc nom de Catalans Alpinistes i Amants de la Natura (CAIAN). Aquests instal.laran al cim de l’agulla la creu de ferro que aquesta encara presenta actualment. Després seguiran el Centre Excursionista de Torelló (CET) i el GEM (Grup Excursionista de Manlleu). Aquest periode té una durada de vuit anys, en els transcurs dels quals hi ha documentades nou ascencions. Una mitjana de 1,1 ascencions anuals, la més baixa de sempre. Cal assenyalar que en aquests anys i en els del periode següent no es duia a terme l’escalada del pedestal, de manera que quasi totes les ascencions –per no dir totes-, es limitaven a pujar el cap del Ninot, al que hi accedien amb un curt rappel des del cingle seguit d’un salt acrobàtic per  atenyer la lleixa sobre la que reposa la testa desplomada del monòlit.

Primera pàgina del llibre registre del Cap-de-mort de les Gorgues. Autor:
Ramon Orriols. (Arxiu Unió Excursionista de Vic. Foto: Miquel Pérez)

3 1979-1987, [31-53]: Temps de neo-rurals

Aquest és un dels periodes dels que disposem de menys informació respecte les ascencions del Cap-de-Mort i en les que hi ha menys varietat doncs la gran majoria varen ser dutes a terme per les mateixes persones: un grup de repobladors barcelonins que assajaven la vida en comunitat al mateix temps que tenien cura de la rehabilitació de la masia d’el Llobet, en un extrem del pla de les Quintanes, sobre el serrat de llevant de St. Pere de Casserres. Les anotacions fetes en el llibre durant aquest periode no donen cap informació sobre l’origen dels escaladors. Únicament s’hi esmenta la procedència d’una ascenció a càrrec d’un membre del Grupo de Montaña Gorfolí d’Avilés (Asturies), que hi fa una salutació en fabla asturiana (41). La utilització sistemàtica de la llengua castellana i l’absència de referències a entitats excusionistes és una característica de les inscripcions d’aquests anys en que alguns dels assidus va arribar a acumular dotze ascencions en sis anys. L’únic registre ben documentat d’aquests anys (43), correspon a una ascenció dels sabadellencs Olivella i Monistrol, dos pioners de l’escalada a Osona que l’any 1956 havien assolit per primera vegada el cim del Barret d’en Riba i que vint-i-dos anys després repetien al monòlit de les Gorgues.[8]

4 1994-2003, [54-61]: Recuperació

Després de set anys d’absoluta solitud l’ascenció en solitari del rodenc Josep Casals “Rusi” li permet avaluar la solidesa de l’equipament de la part superior de la via del Ninot. Després de diverses repeticions acompanyant altres companys, Josep Casals i Guillem Masoliver decideixen reequipar amb pes i spits el primer llarg que feia anys que no s’escalava, mantenint intacte el segon llarg que es trobava en prou bones condicions. A partir d’aquest moment, la històrica via del Cap-de-mort de les Gorgues es troba en disposició d’oferir una curta però agradable i segura escalada per a tots aquells que valoren en una via no només la graduació tècnica de l’escalada, sinó també la bellesa i singularitat del paratge i les circumstàncies  històriques de l’ascenció.

A continuació reproduïm el buidatge del tercer llibre registre del Cap-de-mort de les Gorgues amb la llista completa de les ascencions i dels escaladors que hem pogut identificar, i la inclusió d’alguna informació o citació rellevant extretes de les anotacions del llibre registre. El llibre original està dipositat a l’arxiu de la Unió Excursionista de Vic.
 Miquel Pérez i Mas
Vic, 2005

Ascensió al Cap-de-Mort (2007). D'esquerra a dreta: Josep Manuel Anglada, Ivan Ruiz, 
Xevi Casals, Elisabet Vergés, Eulàlia Sancho i Miquel Vilaplana (Foto: Miquel Pérez)

Taula 1

Llistat d’ascensions

Registre   Data                       Escaladors                       Entitat              Observacions i citacions



1
19-2 1961
Xavier Vila, Alfons Reixach, Ramon Orriols
Secció d’Alta Muntanya-Unió Excursionista de Vic
(SAM-UEV)
1a ascensió absoluta. 1er. llibre registre del Cap de Mort. El cineasta amateur Hilari Puig filma l’ascensió en 8 mm./color [Escalada al Cap-de-Mort de les Gorgues, 15 min.].
2
6-8 1961
F. Canyelles, J. Alcubierre, Ramon Orriols
SAM-UEV

3
9
1961
Maria Roca, Ramon Roca, Josep Casalí, Manel Alcubierre.
SAM-UEV
1ª ascensió femenina.
4
8-10
1961
Miquel Alemany, Josep Casalí, J. Bertrana
SAM-UEV

5
4-2
1962
Josep Casalí, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell, Miquel Alemany, Antoni Anguera
SAM-UEV

6
4-3-1962
Miquel Alemany, Josep Casalí, J. Coromines
SAM-UEV

7
11-11
1962
Robert Spoerry, Xavier Vila
Club Alpí Suís
SAM-UEV
1ª ascensió no osonenca.
8
18-11
1962
Josep Riera, Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, Josep Carbonell
SAM-UEV

9
16-12
1962
Miquel Alemany, Ramon Orriols
SAM-UEV

10
10-3
1963
Miquel Vilaplana, Andreu Serra, J. Pla, David Serra, Josep Carbonell
SAM-UEV

11
1-5
1963
Josep Riera, J. Pla, David Serra
SAM-UEV

12
5-5
1963
M. Novoa, J. Cassany, M. Comas
SAM-UEV

13
23-6
1963
Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, J. Pagespetit, E. Vilaplana, Ramon Orriols
SAM-UEV

14
25-7
1963
Montserrat Alcubierre, J. Alcubierre, M. Alcubierre
SAM-UEV
2a ascensió femenina.
15
28-7
1963
Josep Carbonell, Antoni Anguera, Miquel Alemany
SAM-UEV

16
1963 (?)
Josep Carbonell, Antoni Anguera, Miquel Vilaplana, J. Pagespetit, P. Llobet, Ramon Riera
SAM-UEV
Última ascensió abans que el pantà de Sau inundi la riera de les Gorgues.
17
26-7
1964
M. Alcubierre, Antoni Anguera, J. Pagespetit, J. Alcubierre, Josep Carbonell
SAM-UEV
Dipositen el 3r llibre registre (fet per Ramon Orriols). 1a ascensió amb el pantà ple: “Detall: Hem hagut de fer 50 m. nadant  [per arribar a peu de via], amb la particularitat que sens ha mullat la roba”.

18
23-8
1964
Ramon Rosés, Miquel Vilaplana
SAM-UEV
[Hem trobat l’] “Aigua calenta i bruta”.
19
11-9
1966
Germans Romeu (de la Garriga)
CADE-CEC

20
27-11
1966
Narcís Ribé, Josep M. Parera
SAM-UEV
Fan cim després de patir una forta caiguda sense conseqüències en el primer llarg.

21
8-12
1966
Narcís Ribé, Josep M. Parera
SAM-UEV

22
9-4
1971
Segimon Berloso, Ramir Capdevila (i tres signaturas no identificades)
CAIAN (Torelló)

23
1971 (?)
Segimon Berloso, Enric Berloso, Joan Berloso, Eudald Casals, Ramir Capdevila (i una signatura no identificada)
CAIAN
Instal.len una creu de ferro al cim del Ninot (que encara hi és) i un “petit cau” pel llibre registre. Ascensió no datada.
24
6-5
1973
Quim Feixes, Salvador Novella, Xavier Carrera, Enric Carrera, Manel Palacios (i dues signaturas no identificades)

CET (Centre Excusionista Torelló)

25
31-5
1973
Enric Carrera, Salvador Novella, Xavier Carrera, Manel Palacios, Jaume Turón (i una signatura no identificada)
CET
“He intentat per  3 cops feru en lliure y tots tres m’e anat a baig. Al final he pujat en estreps”
26
6-8
1973
Cinc signatures no identificades
CEC i AEG (Agrupació Excursionista Granollers)
“Hem assolit el cim del Cap de Mort amb molta flaire perque està seca la presa”.
27

Domènec (Pep)
GEM (Grup Excursionista de Manlleu)
Una única signatura, encara que no diu si es tracta d’una ascenció en solitari. Ascenció no datada.
28
16-1
1977
Joan Pujals, Pere Bansells
GEM
“Molt sol i aigua neta”.
29
16-4
1978
Joan Pujals, Joan Anglada, Pere Bancells
GEM

30
18-6
1978
Jaume Turón, Xavier Carrera
CET
“Els pobles s’haurien de donar vergonya de la merda que es llença al riu doncs fa molta pudor i l’aigua és de color de caca”.
31
1-5
1979
Joan Pujals, Isidre Vila
GEM
“A tots els de la Operació Andes 79”.
32
13-4
1979
Antonio Yáñez i company

Illegible, excepte la data. Es pot deduir que es tracta d’Antonio Yáñez i algú més no identificat, pel contingut dels següents registres. Primer registre dels habitants de la masia del Llobet..
33
15-4
1979
Mariano [Serrano], Antonio Yáñez


34
19-5
1979
Antonio Yáñez

1a ascenció en solitari.
35
3-6
1979
Antonio Yáñez

2a ascenció en solitari.
36, 37
15-6
1979
Jorge Buch, Antonio Yáñez

Contabilitzen una ascenció per a cada membre de la cordada.
38

Jorge [Buch]

Únic a fer cim: “Mis amigos no pueden subir [pues] se hace de noche”.
39
16-9
1979
Antonio Yáñez


40
24-9
1979
Antonio Yáñez


41
10-11
1979
Jorge Buch, Antonio Yánez, Juanjo M.
Grupo de Montaña Gorfolí, Avilés (Asturies)
Breu salutació en fabla asturiana: “Salú a toos los homes y muyeres d’esta tierra”.
42
19-4
1980
Antonio Yánez, Mariano [Serrano] (i una signatura illegible)


43
11-9
1980
Carles Olivella, Josep Monistrol
C. E. Sabadell
Ascenció dels sabadellencs que feren la primera ascensió del Barret d’en Riba, l’any 1956.
44
12-7
1981
Antonio Yáñez

3ª ascenció en solitari d’aquest habitual: “Algun dia se hará todo en libre"

45, 46
2-10
1982
Antonio Yáñez, Jorge Buch

“He intentado hacer todo en libre pero solo he logrado agarrar la primera repisa”. Contabilitzen una ascenció per a cada membre de la cordada.
47
31-10
1982
Ascencionistes no identificats.

“Hem fet la primera ascenció la Nena, l’Armand i el Bernat”. Probablement es tractava d’habitants de la masia del Moner.
48, 49, 50, 51, 52
26-2
1984
Ismael, Miguel, Gloria, R. Valverde, Garcia, Antonio Yáñez, Enrique (illegible)

Contabilitzen una ascenció per cada escalador que fa cim. En l’ascenció 50, Glòria s’atribueix la primera femenina, però en realitat és la quarta.
53
1-11
1987
Carles Olivella i un company de signatura il.legible
C. E. Sabadell

54
2-11
1994
Josep Casals

Ascenció en solitari.
55
12-11
1994
Toni Sanglas, Josep Casals
Grup Excursionista Mixte Indepenedent (GEMI, Roda de Ter)
“Em Pep m’ha animat a pujar aquest turó tan esplèndid [...]. Sento una gran admiració pels pioners vigatans dels anys  60”.
56
22-7
1997
Pep Bisquert, Joan Pujals
GEM, C.E. Torelló
Joan Pujals repeteix ascensió després d’haver-la fet 20 anys abans (registre 28).
57
9-2
2002
Josep Casals, Eduard Colom, Jordi Colom

“Primera ascensió del tercer mileni”.
58
10-3
2002
Raymond Lagonigro, Joan Pujals
CET

59
18-5
2002
Josep Casals, Jordi Colom

Reequipament del Ninot: “... [hem] tornat a pujar per clavar dos ganxos (reequipament del rappel amb dues  “pes”)”

60
20-10
2002
Josep Casals, Guillem Masoliver

Reequipament del pedestal del Ninot. Després de molts anys pot tornar a fer-se l’escalada “integral” de l’agulla.

61
6-6
2003
Josep Casals, Miquel Pérez
SAM-UEV
Primera repetició “integral” després del reequipament. Retiren el 3r llibre registre i hi deixen el 4rt.
 


Taula 2

Nombre d’ascensions i persones per any

                Any         Ascensions    Persones

1961
4
13
1962
5
16
1963
7
28
1964
2
7
1965
0
0
1966
3
6
1967-1970
0
0
1971
2
13
1972
0
0
1973
4
19
1974-1976
0
0
1977
1
2
1978
2
5
1979
10
16
1980
2
5
1981
1
1
1982
3
5
1983
0
0
1984
5
7
1985-1986
0
0
1987
1
2
1988-1993
0
0
1994
2
3
1995-1996
0
0
1997
1
2
1998-2001
0
0
2002
4
9
2003
1
2
                                                              
                                                                       60               161


Taula 3

Principals ascencionistes segons el nombre d’escalades


Antonio Yáñez
12
Antoni Anguera (SAM-UEV)
6
Josep Carbonell (SAM-UEV)
6
Josep Casals
6
Miquel Vilaplana (SAM-UEV)
6
Miquel Alemany (SAM-UEV)
5
Jorge Buch
5
Josep Casalí (SAM-UEV)
5
Joan Pujals (CET)
5
Ramon Orriols (SAM-UEV)
4
Manel Alcubierre (SAM-UEV)
3
Segimon Berloso (CET)
2
Carles Olivella (CES)
2
Josep M. Parera (SAM-UEV)
2
Narcís Ribé (SAM-UEV)
2
Josep Riera (SAM-UEV)
2
David Serra (SAM-UEV)
2
Mariano Serrano
2
Xavier Vila (SAM-UEV)
2


Taula 4

Nombre d’ascencions segons el centre excursionista

Unió Excursionista de Vic (UEV)
20
Grup Excursionista de Manlleu (GEM)
6
Centre Excursionista de Torelló (CET)
5
Club d’Alpinistes i Amants de la Natura (CAIAN, Torelló)
2
Centre Excursionista de Sabadell (CES)
2
Grup Excursionista Mixte Independent (GEMI, Roda de Ter)
2
Centre Excursionista de Catalunya (CEC-CADE)
2
Agrupació Excursionista de Granollers (AEG)
1
Club Alpí Suïs
1
Grupo de Montaña Gorfolí (Asturies)
1

                                                                                                                       42 (*)

(*) La resta –fins a 60-, no indiquen pertanyença a club, centre o entitat excursionista.

Article publicat al butlletí de la Unió Excursionista de Vic, núm. 251, abril-juny del 2005

Enllaç al mateix article en format issuu

https://issuu.com/miquelperezmas/docs/estudi_registre_del_cap-de-mort/1?e=12924215/30000297

[1] Parés, Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Barcelona: Rafael Dalmau Editor, 2a edició, 2001, p. 180. Parés utilitza les dues denominacions indistintament. Segons les meves informacions, recopilades oralment, la denominació de Cap de mort era més emprada pels escaladors vigatans, mentre que la del Ninot ho era pels pescadors que freqüentaven el paratge de les Gorgues.
2 Pérez, Miquel; Vila, Pep. Osona Vertical. Escalades en els cingles d’Osona. Vic: Edicions de la Unió Excursionista de Vic, 2003.
[3] Ramón Orriols: Documentació de les primeres ascencions locals abans de la fundació de la SAM (fitxes manuscrites).
[4] Cal ressenyar com a precedent important, l’activitat del vigatà Bernat Boixeda que va recórrer la cresta del Diable al Balaïtús, l’agost de 1936, i  sobretot, la seva participació en la tràgica obertura de la via Homedes al Gat (Pedraforca), el setembre del mateix any.
[5] Els escaladors de la vila de Centelles, el centre pioner a l’Osona sud, es dedicaren en els primers anys a l’explotació de les possibilitats que ofereix la costa de Centelles.
[6] 1 (periode); 1961-1966 (cronologia); [1-21] (núm. d’ascencions en la taula del llistat d’ascencions).
[7] Escalada al Cap-de-Mort de les Gorgues, 8 mm., color, 15 min. Aquesta pel.lícula ha estat digitalitzada, remuntada i sonoritzada a partir d’una còpia en VHS, per Quim Crusellas i Miquel Pérez, l’octubre del 2003.
[8] És destacable l’activitat d’aquests dos “joves” veterans. Monistrol va traspassar, a finals dels anys 90, en un desgraciat accident d’escalada a Dolomites (Itàlia). Olivella, per la seva part, acaba de repetir (2005) als 70 anys la via Viatge a l’infern, al descomunal sostre (40 m.) de la Roca Gironella (vegeu Pérez, Miquel; Vila, Pep, op. cit., p. 204-205).

2 comentaris:

  1. Bones! Aprofitant aquesta primavera plugosa hem fet l'aproximacio amb caiac i l'ascensio .Ens agradat molt aquesta petita joia amagada vigatana,Gracies pel reequipament!
    Deixem video per si algu l'interesa!

    https://www.youtube.com/watch?v=ITEB0o-_WtI&t=313s

    Salutacions!
    sergi,Alella

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sergi, perdona pel retard en la resposta, tinc per costum respondre qualsevol comentari que es faci però el teu l'he vist ara. En qualsevol cas, gracies per la visita i celebro que hagueu disfrutat de l'escalada. D'altra banda, l'activitat que vareu fer amb aproximació amb caiac considero que és del tot recomanable. Fins aviat.

      Elimina